Alicia, ya no vive aquí

1. Projecte Galilei

Projecte Galilei és la companyia formada per Josep Galindo (director) i Pablo Ley (dramaturg) amb l’objectiu de crear un tipus de teatre en el qual els processos de dramatúrgia i direcció estiguin integrats des del començament de forma orgànica.

En aquest sentit, la col·laboració entre Josep Galindo i Pablo Ley va començar al llarg del 2003 durant la creació de l'espactacle Homenatge a Catalunya, a partir de l’obra de George Orwell que, en coproducció internacional, es va poder veure en el marc del Fórum de les Cultures al Teatre Romea (Barcelona), i també al West Yorkshire Playhouse (Leeds), al Northern Stage (Newcastle) y al MC93 Bobigny (París) (2004)

Els seus següents muntatges conjunts van ser Celebració¸ a partir del guió de la pel·lícula de Thomas Vinterberg i Mogens Rukov, estrenat al Teatre Romea (2005), que va fer després una àmplia gira per Catalunya i Espanya; i Don Quixote, a partir de l’obra de Miguel de Cervantes, estrenat al West Yorkshire Playhouse (Leeds) i, posteriorment, dintre del Festival de Otoño de Madrid al Teatro de Madrid (2007).

El Juny de 2008, Josep Galindo y Pablo Ley es constitueixen legalment com a companyia Projecte Galilei.

El primer espectacle de Projecte Galilei va ser La maternitat d’Elna, a partir de l’obra homònima d’Assumpta Montellà, que es va estrenar al Museu de l'Exili de La Jonquera i, posteriorment a Temporada Alta, Girona, a la sala la Planeta i, a Barcelona, al Club Capitol.

Entre els projectes d’immediata realització cal destacar la posada en escena de La ruta blava, a partir de l’obra de Josep Maria de Sagarra, que s’estrenarà al Teatre Romea dintre del Festival Grec 2009.

2. Nova producció: Alícia ja no viu aquí (la dona a espanya 1939-1981)

Aquest nou projecte té com a objectiu realitzar un retrat de la imatge de la dona durant el temps de domini franquista. S'inicia el 1939, des del moment de la derrota de la República, i acaba el 1981, any en el qual, ja en democràcia, es produeix l'intent de cop d'estat involucionista del 23 F.

Alícia ja no viu aquí vol explicar la història de la dona al nostre país al llarg d'unes dècades submissió d'aquesta als poders fàctics: a l'home, la família, l'església, la polícia, l'estat, la premsa, la publicitat, etc. S'inicia en el moment de la pèrdua dels drets adquirits per la dona al llarg de la República, travessa les dècades fosques dels anys 40 i 50, comença a albirar una aproximació al desenvolupament al llarg de la dècada del 60, lluita per l'alliberament de la dictadura i els seus residus en la dècada dels 70.

Des del rigor històric de la documentació i lluny d'una mirada sobre aquesta període en forma d'anecdotari del franquisme que ens pugui fer oblidar els aspectes més sinistres d'aquesta dictadura, Alícia ja no viu aquí (la dona a espanya 1939-1981) planteja una història poc coneguda. Superar la profunda desigualtat a la qual va estar sotmesa la dona ha estat una de les lluites més rellevants de la democràcia al nostre país.

3. Un espectacle musical diferent

Una part molt important de la documentació sobre la qual es planteja l'espectacle la constitueixen les cançons que, tot parlant de la dona (de forma molt sovint romàntica, o festiva, o juvenil), ens la presenten dècada a dècada sota aspectes sociològicament ben determinats per les circumstàncies concretes de cada època. De Perfidia a la Chica Ye-ye, per citar-ne només exemples que parlen per ells sols, hi va, òbviament, un abisme ideològic.

Alícia ja no viu aquí és, doncs, un espectacle que inclou entre els documents aportats un conjunt de cançons que marquen època. Cal situar el gènere d'aquest espectacle entre el cabaret literari i el teatre document, amb la voluntat de tocar tots els colors: des de la tragèdia de la derrota de la República al Què volen aquesta gent, de Maria del Mar Bonet, en la lluita contínua contra el franquisme, hi caben, naturalment, tots els sentiments, totes les històries, totes les mares, totes les àvies, totes les dones d'aquest país derrotat, però no vençut.

4. Per què abordar la memòria col·lectiva del nostre país?

Des de l'inici de la trajectòria conjunta, que va començar el 2004 amb el la posada en escena d'Homenatge a Catalunya, de George Orwell (estrenada a Catalunya al Teatre Romea), Josep Galindo y Pablo Ley sempre han tingut present la importància de recuperar la memòria històrica y han tingut la voluntat de portar-la als escenaris.

De fet, Homenatge a Catalunya va encetar una línia de producció que passa, el 2008, per La Maternitat d'Elna (a partir de l'obra homònima d'Assumpta Montellà), obra que parla de l'exili que segueix a la Guerra Civil des del punt de vista de la dona (estrenada a Catalunya al Museu de l'Exili de La Jonquera) i segueix amb un projecte d'immediata realització com és La ruta blava, a partir del llibre de viatges que Josep Maria de Sagarra va escriure el 1937 en la seva fugida de la guerra civil que el va dur a Tahití, i que s'estrenarà dintre del Festival Grec 2009 al Teatre Romea.

Alícia ja no viu aquí (la dona a Espanya 1939-1981) forma part d'aquest univers de reflexió al voltant de la memòria col·lectiva.

5. La dona com a punt de vista ideològic

La dona com a punt de partida del nostre projecte ha estat gairebé una conseqüència natural. De fet, Alícia ja no viu aquí neix de la voluntat de crear un espectacle per set actrius joves, quatre de les quals tenen, a més a més, formació com a cantants. La seva joventut no és una dada anecdòtica sinó que és una premissa dramatúrgica essencial del projecte.

Del fet que totes siguin nascudes en la dècada dels 80, que hagin viscut tota la seva vida en democràcia i gaudeixin d'uns drets que igualen l'home i la dona (cosa inaudita per a les seves àvies), neix la idea d'investigar la imatge de la dona en la literatura, la música, la publicitat, la política, la justícia, l'educació, la premsa, etc. en les dècades anteriors i transformar aquesta investigació en un espectacle.

Alícia ja no viu aquí és, doncs, un espectacle sobre la dona volgudament ideològic, descaradament partidista.

6. Un homenatge a Alícia al país de les meravelles

Per raons històriques, és a dir, pel fet que no es pot obviar que la situació de la dona va ser molt diferent durant la República i encara més durant la Guerra Civil (moment en què la dona assoleix, en el bàndol republicà, una paper políticament rellevant), la investigació dels materials no exclou els moments més revolucionaris ni tampoc la primera repressió del franquisme en la immediata postguerra: presó, pallisses i execucions de les quals també van ser víctimes les dones.

L'horror del primer franquisme, apaivagat després a mesura que va quedant enrere la Guerra Civil, és el punt de partida per a l'Alícia de la nostra història per a la qual el “país de les meravelles” és, més que altra cosa, una ironia cruel. L'obra, de fet, comença en el moment en que una Alícia, entre tantes altres Alícies, surt de la presó amb una maleta de cartró i res més: ni passat, ni present, ni futur.

Alícia, metàfora de la dona que fuig d'una realitat horrible, travessarà atònita quatre dècades d'un país en el qual no es capaç de trobar un lloc per aixoplugar-se. O, dit amb les paraules d'una de les Alícies de la nostra història:

Vaig abandonar la presó el 16 d'abril de 1957. Aquell dia el recordo amb una gran amargor. Perquè hi deixava les companyes sense saber si sortirien en llibertat i perquè em trobava en un món ben diferent al que havia viscut durant la República i durant la guerra. Un món que no tenia res de comú amb mi. Havia perdut la relació, no tenia amistats, ni era jove ni era vella, i a més m'havia de presentar cada setmana a la Guàrdia Civil, pendent sempre que no em traguessin la llibertat condicional. M'havien desterrat, no podia tornar a Barcelona. Vaig viure a Santander. Vaig recobrar la llibertat, sí, però vaig arribar a desitjar tornar a la presó. Allà era entre els meus, entre les amigues, no calia ocultar qui era. El país vivia el temps del silenci, que ha durat anys. Només els vencedors podien parlar. Als derrotats, ens van sumir en el silenci, en la llibertat dels morts. Els morts tenien llibertat de pensament, ha, ha, ha! Sí... Però nosaltres no en teníem cap, de llibertat. Aquesta va ser la pau de Franco.

7. Uns materials històrics, periodístics, literaris, publicitaris

La importància de l'època, l'amplitud del tema que es tracta i que no es deixa reduir a unes poques línies mestres, fa que la prospecció dels materials abarqui un camp extens i variat que no exclou una varietat de fonts i materials entre les quals cal destacar:

· els materials pròpiament historiogràfics, per exemple, i entre d'altres, proclames de la secció femenina de Falange:

“La base principal de los estados es la familia, y por tanto el fin natural de todas las mujeres es el matrimonio. Por eso la Sección Femenina tiene que prepararlas para cuando llegue ese día para que ellas sepan decorosamente dirigir su casa y educar a sus hijos conforme a las normas de la Falange, para que así, transmitidas por ellas de una en otra generación, llegue hasta el fin de los tiempos.”

· els materials periodístics, incloent-hi articles de dubtosa honestedat periodística com els publicats a El Caso

Cuando a las 2.35 de la madrugada del miércoles día 14 de Febrero, día de San Valentín, Patrón de los Enamorados, sonó el teléfono del Servicio 091 de Orden Público en la Jefatura Superior de Policía de Barcelona, el mediador, un policía armado, curtido en la costumbre de escuchar a cada instante las más extrañas comunicaciones, no pudo reprimir un sobresalto. Porque la voz femenina, fría, tranquila, acababa de enterarle de la confesión de un crimen horrible: “Oiga! Es la Policía?” “Sí, aquí es el Servicio de Orden Público. Qué desea?” “Me llamo María Sirera Fay. Quiero que vengan a mi casa, calle de Sagunto, número 5, principal, puerta cuarta, porque acabo de matar a mi marido a hachazos” “Qué dice usted, señora? Repítalo, por favor.”

· els literaris, entre el nombrós elenc d'escriptores que van publicar en aquells anys entre les quals cal assenyalar, entre d'altres, a Mercè Rodoreda o Carmen Laforet, com per exemple aquest fragment de Nada:

-Ave María Púrísima.

-Sin pecado concebida.

-Padre, soy Julia.

-Ah, Julia. Julita. Vamos a ver, hija.

-Verá, padre, que algunas veces cuando he ido al cine, me excito y tengo malos sueños.

-El cine, siempre el cinte, cuántas veces lo mismo. Ahí está el mal consejero, ese dulce veneno que os mata a todas. Pero sueños, ¿cómo dormida?

· I, molt especialment, els publicitaris, entre els quals es troben autèntiques perles com aquest publirreportatge fet el 1964 per la casa Philips:

Cuando “el rey de la creación” regresaba al hogar, se encontraba con una esposa que, aún con el pelo húmedo, le decía:

-¿Que vayamos al cine o salgamos a dar una vuelta? Me siento rendida, no estoy presentable y además, aún me queda un sinfín de cosas que hacer.

¿Fue por este reproche cotidiano que la mujer hacía a su marido que el hombre se puso a crear cosas pensando en ella, en nosotras? Tal vez.

Cierto, ellos siguieron inventando sus 'colosales chismes', sus máquinas de toneladas, sus presas gigantescas, sus artefactos para ir más deprisa, más lejos... y matar más gente en menos tiempo. Pero, seamos justas: entre bomba H y cohete espacial, nos inventaron la plancha eléctrica graduable y la lavadora automática; entre una grúa gigante y un submarino atómico, idearon el aspirador, la batidora, el molinillo eléctrico y el secador de pelo. Y, ya en el colmo de su viril generosidad hacia nosotras, hasta tuvieron un momento para hacernos un ventilador que fuese silencioso, ligero y no peligroso, un reloj al que -«cabecitas locas de mujer», debieron pensar- no fuese preciso darle cuerda y, para hacernos partícipes de la ciencia, hasta nos fabricaron un irradiador de calor capaz de aliviar y aun sanar nuestro débil físico femenino.

8. Les músiques d'una època

Tenint en compte les aptituds musicals de quatre de les actrius que formen la companyia que prepara el muntatge d'Alicia ja no viu aquí, els materials textuals es completen amb una altra font d'informació sobre la imatge de la dona al llarg dels anys del franquisme com és la cançó lleugera.

Evidentment hi ha cançons que toquen el tema de forma directa i clara, com és el cas, per exemple, de Dominar a una mujer, de Juanito Valderrama, tot i que sigui una duet còmic que en forma de duel d'ingeni s'estableix entre una veu masculina i una femenina. O el cas d'Antonio Molina qui canta: “te pegué... por tu mal comportamiento... en la cara te pegué”.

Però repassant la hisòria de la música lleugera a Espanya es poden trobar cançons absolutament populars que tenen com a tema central la dona: Perfidia, Amado mío, Blanca y radiante va la novia, De niña a esposa, Un ramito de violetas, Soy rebelde, Una chica ye-ye o Eva María se fue... i moltíssimes més. Totes elles mostren, de forma indirecta, una visió sovint ideològicament inacceptable de la situació de la dona al nostre país.

Explorar aquest material per tal de presentar-lo de forma ideológicament despullada sense que perdi, però, aquella qualitat musical indiscutible que les ha fet populars és, en aquest cas, l'objectiu que ens hem proposat.

9. Un espectacle bilingüe

Inevitablement, un espectacle que abordi el tema del franquisme, haurà d'afrontar la qüestió del castellà com a llengua de dominació. Només des de proclames feixistes s'entén veritablement el pes del nacionalisme espanyolista i els residus de malfiança que ha deixat a Catalunya qualsevol actitud que s'acosti al centralisme imposat per Franco. Hi ha textos, com aquest citat per Carmen Martín Gaite, que només poden dir-se en castellà:

“Que sea español nuestro amigo y nuestro criado y nuestra novia, que sean españoles nuestros hijos. Que no haya sobre la bendita tierra de España otras costumbres que las nuestras. Y si esto es un feroz nacionalismo, pues mejor. Y si el que defiende esto es un absurdo retrógrada, pues mucho mejor. No queremos el progreso, el romántico y liberal, capitalista y burgués, judío, protestante, ateo y masón progreso yanqui. Preferimos el atraso de España, nuestro atraso, el que nos lleva a considerar que ante unos valores fundamentales deben sacrificarse los intereses materiales... Bendito nuestro atraso que nos hace considerar el Matrimonio como un sacramento que no es cosa de juego; bendito nuestro atraso para el que el Amor no ha de tomarse a broma, sino como una aventura honda en la que hay que fundamentar nuestro futuro... que nos lleva a considerar la familia como una sociedad jerarquizada en que los padres tienen el deber de educar a sus hijos al servicio de Dios y de la Patria, y los hijos no tienen derecho a vivir su vida, sino a que su vida sirva para algo.”

En cap moment, però, pot criminalitzar-se una llengua que és, al capdavall, un instrument de comunicació i no, com de vegades succeeix, un instrument per a l'exclusió. El bilingüisme té, a Alícia ja no viu aquí, una presència merament testimonial d'una època.

10. Els terminis d'Alícia ja no viu aquí

Alícia ja no viu aquí va iniciar el procés de creació el juny de 2008, moment en que Projecte Galilei reuneix a les set actrius que hi participen en el projecte i estableix el tema de l'espectacle: la dona a espanya 1939-1981.

Durant els mesos de juny, juliol, agost i setembre, es realitza una tasca col·lectiva de recopilació de materials de tota mena, tan documentals com musicals.

D'octubre a desembre, es realitza la tasca de selecció dels materials per tal de visualitzar el tema de la dona a espanya 1939-1981 en tots els seus aspectes.

La dramatúrgia s'inicia el gener de 2008 amb la creació dels primers textos a partir del material base i tractant de respectar el màxim possible l'autenticitat del document. Les intervencions dramatúrgiques no tenen voluntat de transformar els textos en part d'una ficció narrativa, sinó de generar un recorregut d'aquest col·lectiu d'Alícies en el país dels malsons de forma coherent. Aquest procés arriba fins a l'inici dels assajos el 23 F de 2009 (data òbviament simbòlica).

La dramatúrgia textual continua durant els mesos de febrer, març i abril, temps durant el qual es produirà l'acoblament dels diferents materials textual, musicals i escènics amb les aportacions de tota la companyia.

Al llarg d'aquest procés de work in progress es realitzaran diferents presentacions davant de públic a Eòlia -Escola Superior d'Art Dramàtic- per tal de verificar el resultat assolit.

Un treball posterior serà la incorporació dels dissenyadors d'escenografia, vestuari, il·luminació, imatge, per tal de donar a l'espectacle un acabat totalment apte per a ser presentat en un teatre comercial.

1 comentario:

  1. En vista de nuestro compromiso con nuestra memoria y la de nuestro entorno, me parecio interesante recuperar esta información que nos envío Alba hace timepo sobre este proyecto.

    ResponderEliminar